Contraportada.

Hi ha lladres que a part del cor també roben paraules…

Paraules en forma de versos i escrits, paraules que mai s’alliberaran dels llavis d’aquell que va crear-les, paraules que ho diuen tot, ens sentencien, ens despullen, ploren, criden, besen i sagnen.

Ningú pot fugir de la petjada de l’amor ni dels lladres que els encaren.

Lladres que marquen un abans i un desprès, que roben allò que érem oer convertir-nos en un altre.

Fins que una nit ens diuen adéu…

I és quan ens adonem, tot descobrint la seva naturalesa de lladres.

S’ho emporten tot:

Els records, la felicitat, els petons i el futur.

Tot? Tot no.

Ens resten, com a testimoni del seu pas per les nostres vides, les paraules.

Ressenya.

Iris Perez ens complau un altre cop amb un llibre de poesia, aquesta vegada en català i bé. La poesia la escrius en un moment donat, en un estat d’ànim. Aquestes poesies transmeten desamor per tot a reu.  En fi, com a mostra un botó.

 

Deixa’m dir-te un t’estim.

Deixa’m dir-te un t’estim.

La nit, cau la son, la mà que pensa.

Resons de tu.

Em reclamen, s’esquinça l’eix del dubte.

Deixa’m dir-te que era òrfena,

llit del no res,

fruit de la decadència.

Ara però recull un so,

una nota, vers del buit,

figura concèntrica.

El reflex del teu espill prossegueix

la crema de les meves despeses.

Abans de Sant joan la foguera del meu temor

es sotragà sota terra.

Reclam de tu.

M’alimento de la teva essència.

Carícies d’ésser.

Ésser per abraçar,

ésser per a ser pell,

éssers per a ser un bes,

gota d’aigua,

silenci, quietud,

permanència.

Deixa’m dir-te un t’estim.

Emmirallar-te, fer-me teva.

Sella dins meu el conjur

que vàrem formular vides enrere.

Vitralls de tu i de mi,

estels d’una funció perduda.

El pes en cloure la parpella.

Somnis retrobats,

plomes de fènix,

visió, maleta, llengua.

Desig attrapat

que ara s’allibera.

Deixa’m dir-te un t’estim.

Ara que just tot comença.